09 jul. El jersei de llana

A la motxilla hi posa un jersei gruixut de llana malgrat que no fa fred. Potser li caldrà, perquè el fred de vegades se li arrapa al cos i no hi ha manera de desempallegar-se’n. La Berta li ha dit que aquella és una altra mena de fred.

“…el fred de vegades se li arrapa al cos…”

És la tercera vegada que marxa i aquesta vegada ho fa sola. Vol recórrer Brasil, de dalt a baix i de dreta a esquerra. Va fer Perú amb la Berta i Xile amb l’Oriol. Però l’Oriol s’ha fos i la Berta ja en té prou d’això de voltar món amb una motxilla de les grosses, sense diners i amb els cabells plens de nusos i a més, a casa pateixen. A la seva no. Els seus no recorden on va, ni li reclamen notícies d’arribada. El pare no hi és mai i la mare no recorda res, on dius que vas? La mare sempre diu que ella dorm tranquil·la, que si hi ha res greu, ja li telefonaran.

A la motxilla hi enquibeix uns texans, un pantaló fi, les botes de muntanya, les xancletes de goma, samarretes diverses, calcetes i mitjons. De pijames no en fa servir perquè no sap mai on dormirà. De vegades ho fa a cases alienes, a pensions barates i fins i tot al ras. Sota el cel estrellat i amb un ventet que la bressola, li agrada observar les estrelles.

“A la tenda xafogosa, amb l’Oriol de costat…”

El fred li va venir dins d’una tenda de campanya que l’Oriol havia arreplegat d’una colla que ja marxava. A la tenda xafogosa, amb l’Oriol de costat roncant a cor que vols, va pensar en la mare, la va imaginar dormint plàcida al llit, aliena als fills, ella a Xile i el germà en un viatge diferent, tan a prop i tan lluny alhora, mentre el món corria rere els vidres d’un pis petit, enclotat al Turó de la Peira. Li va agafar fred. Per això ha posat el jersei de llana a la motxilla.

*Foto: Victoria Bilsborough