09 març El braç dret

Els balanços es fan a final d’any o en acabar el curs. Ara, però, que arribem al primer aniversari d’aquest any distòpic he fet llistes, les d’una banda i les de l’altra, perquè, malgrat que a primer cop d’ull ha estat un any buit, sense primavera i sense hivern, sense viatges, sense celebracions, sense abraçades ni petons, sense feina, sense concerts i sense Nadal, sense converses a cau d’orella, sense projectes, sense plans, sense.

“…sense viatges, sense celebracions, sense abraçades …”

Mirant-lo de cara i fugint dels tòpics de salut i feina, malgrat que avui han absorbit el pes del tot i, si els tens a favor, no pots queixar-te, la llista de coses boniques és llarga. He dinat amb els fills un dimarts qualsevol, he descobert racons de la ciutat que desconeixia, he fet més esport que mai, he sumat gent bonica al meu camí, he guanyat premis, he sembrat llavors d’històries que encara s’han d’escriure, he començat projectes nous, he rigut molt i he caminat quilòmetres pintats de confidències.

“…he fet més esport que mai, he sumat gent bonica al meu camí… “

És cert que també m’he endut una tendinitis, nits d’insomni, problemes nous que no sabia que podien existir, setmanes com el dia de la marmota, dies en bucle, m’he perdut fires, el primer sant Jordi a l’altra banda, barbacoes i sopars. Però les balances sempre tenen dos braços i he decidit quedar-me amb el que va del dret.