25 maig La sangonera

(2n premi, III Premi Relats Curts Tomasa Cuevas)

Ens vam fer inseparables però no amigues. D’aquelles existències que se t’arrapen i acaben formant part de tu. Jo volia ser jo i que ella fos ella però se m’enganxava com una ombra i ens confoníem. Encara avui, tants anys després, es presenta de vegades per sorpresa i em recorda que encara és aquí.

Ens vam conèixer quan va néixer la Paula. Fins aleshores no és que no hi hagués topat de tant en tant, però passava desapercebuda entre les divergències de la vida. Va arribar amb la Paula, en lloc d’un pa de quart de molla flonja, la nena la va dur a ella.

Els primers dies la veia poc. Abocada com estava a aquella criatura que tot ho absorbia, no tenia temps per a res més. Bolquers i pit, rot, endormiscar-se per despertar-se en un espasme minuts després, l’esclat de plors. Rentar la roba a mà provant d’esborrar el traç esgrogueït de la llet agre, tenir cura de punts i melic, comprar xumets que la nena rebutjava i sostenidors de talla obscena.

I entre tot aquell enrenou, visites que avisaven, visites que es presentaven, àvies intenses i saberudes, revistes de nadons que no volia llegir, consells que no havia demanat i converses absurdes, que m’abocaven a un món nou, aliè al món real que es desenvolupava rere la finestra de casa

“…maleïa amb totes les forces que em quedaven, no haver pogut ser-hi.”

Quan van acabar els dies de baixa i vaig tornar a treballar, ella se’m va acostar. Li devia agradar la meva companyia o aquella cara ullerosa, els cabells mal tenyits i recollits en una cua perquè no veia l’hora d’escapar-me a la perruqueria, les cuixes amples i la panxa rodona però flonja, que no s’enquibia dins la cintura dels pantalons tot i aglutinar el greix sota una faixa.

Aquells dies de corredisses per agafar l’autobús, per extreure’m llet amb l’aparell de succionar, per arribar deu minuts abans a casa i poder banyar la Paula, per respondre els missatges de la cangur, per enllestir les feines de pressa. Les ganyotes quan es pactava una reunió més enllà de les cinc de la tarda, els murmuris si marxava cinc minuts abans perquè l’autobús de dos quarts em deixava a la porta de casa. Aquell no parar li devia fer gràcia i se’m va asseure de costat, a la feina i al sofà de casa i, apa, que em quedo amb tu, ja veuràs que ens ho passarem bé. Però no, jo no m’ho passava gens bé.

No gaudia quan ella, ben elegant i tranquil·la, em recordava que si m’entretenia acabant l’informe que el meu cap esperava impacient, em perdria el bany de la Paula. I mira que a la nena li agrada que la posis a l’aigua i belluga les cames com un peixet, les estira i les arronsa, regalant-te aquella rialla tan dolça. Tampoc no m’agradava quan em turmentava com un corcó el dia que la cangur m’enviava una fotografia on deia, la Paula ja sap estar-se asseguda tota sola, i jo em mirava aquella fotografia una vegada i una altra i maleïa amb totes les forces que em quedaven, no haver pogut ser-hi.

Perquè em perdia coses. Em perdia coses aquí i allà. Les de la nena, les farinetes empassades amb delit, aquell aguantar un sonall amb la mà per primera vegada, moure’s uns metres enllà del llitet de baranes o no poder acariciar-la i bressolar-la quan la febrada i els mocs al nas no la deixaven respirar. I em perdia la cervesa amb els companys, els dijous sortint del despatx, o quan un havia anunciat que es casava i els havia convidat a tots a cava. M’absentava de les reunions tardorenques, de presència o de consciència, feia campana al curs sobre el funcionament del nou programa informàtic per arribar al pediatre i havia de demanar constantment ajuda a tothom. Entre tot plegat, em perdia a mi.

Ja no tenia temps d’anar al gimnàs o a sopar amb les amigues perquè a les nits estava massa cansada i abatuda i em feien mal els peus i els pits i la Paula tan rodona de cara, no s’adormia si no era arrapada al meu mugró. Ja no anava a la perruqueria, em pintava els cabells blancs amb un tint barat a casa. No anava a comprar roba perquè no m’hi cabia la meva talla, ni mantenia converses senceres sinó fragmentades i entretallades pels gemecs de la nena o per l’atenció que constantment sol·licitava. En canvi ella, l’amiga que no havia escollit, sempre hi era.

“…l’amiga que no havia escollit, sempre hi era.”

Es quedava amb mi. Mai no s’acostava al Miquel. Quan l’hi preguntava, ell sempre responia amb una ganyota, no, no la conec, però jo sí, jo sempre la tenia al damunt, li devien agradar més les dones, qui sap. El cas és que m’acompanyava arreu, jo que no la volia tant de bracet, mentre el Miquel s’alliberava, sense ella, cap càrrega.

Els mesos, els anys, aquella presència seva no desitjada, em van empènyer a fer-la fora. A poc a poc i sense destresa. Un dia s’absentava i m’atorgava una victòria, l’endemà tornava a aparèixer, vestida de nit. No l’enyorava quan es perdia uns dies però m’havia acostumat a les seves paraules, aquell ronc constant que em repicava l’oïda. Van ser temps complexos. Fer-la fora sense recança i sense seqüeles. Comprendre que, quan era aquí no podia ser allà, tan senzill i tan complex, no gaudia del do de la ubiqüitat. Així, gradualment i amb perseverança, vaig anar recuperant espais, fent-la fora a empentes, amb males paraules, tapant-me les orelles per a no escoltar-la. Ni mirar-la.

No me n’he sortit del tot però ara ja és un fantasma llunyà. No la vaig triar com a amiga però va entossudir-se a fer-me companyia. De ben segur que ja haurà trobat una altra víctima que l’agomboï; amb mi que no hi compti. L’anomenaven culpa però era una sangonera.

*Foto: Ian Keefe