Recent Posts

calces blanques relats en català

calces blanques


solstici d'estiu

solstici d’estiu


terra de ningú relat en català

terra de ningú


Conecta’t

Un espai per descobrir relats i vivències
L’Assun

L’Assun

(finalista al I Concurs de Relats Curts Hospital Universitari Sagrat Cor)

L’Assun es repassa els llavis amb el pintallavis de color cirera que li ha dut la Isabel. Agafa el mirallet de la bossa i comprova que la línia no ha sortit dels contorns labials. Aprofita per endreçar-se els cabells que de tant estar al llit, se li aixafen.

—Bon dia, Assumpció.

La infermera de torn entra amb la safata de l’esmorzar i un somriure als llavis.

—Assun, nena.

Cada vegada ha de repetir el mateix, no hi ha manera que diguin Assun, com s’ha dit tota la vida, des que va néixer i va adoptar el nom de l’àvia. A ella, Assumpció li sembla nom de vella. Però si ja n’ets, li va dir un dia el petit Mateu, quan es defensava davant la botiguera amb allò de res d’Assumpció. I ella li va haver de donar un calbot, nano, aquestes coses no es diuen, i la criatura va arrencar a plorar com si li hagués encastat els dits a la galta. La canalla creix tova, pensa, no com ella que anava a baqueta i de bufetades en va rebre una pila, de les de veritat.

—Nena, quan podré prendre cafè?

La infermera assenyala la tassa de plàstic amb un raig brut de cafè descafeïnat i aigualit.

—Això és porqueria.

—Ja sap que ha de fer bondat.

—Bondat? Això és una tortura. Ni dolç, ni sal, ni cafè. Per què no em mateu de gana, ja posats?

—Au, va, no sigui rondinaire que tot és pel seu bé.

“—Assun, nena.”

L’Assun remuga. El seu bé és atipar-se de bombons i de cafès. Caminar fins al centre cívic i fer-la petar amb les companyes de classe de català. Ara que s’havia decidit a aprendre’l bé, perquè des que té mòbil i escriu als nanos que li retreuen, àvia, això no s’escriu així. I ella els respon, repel·lents, però per dins pensa que s’hi ha de posar.

—Després passarà la doctora.

La doctora és una dona alta i prima que duu una cua de cavall i té les dents molt blanques. També és una dona que porta la cara neta i per això no comprèn la necessitat de l’Assun de maquillar-se tan aviat com obre un ull. Si li han de fer proves, no es pinti. I ella no es pinta, com si fos una mona, ella es maquilla amb gust. Li agrada la ratlla fosca a les parpelles i allargassada fins als laterals, les pestanyes ben llargues i el coloret llampant, que es vegi.

La doctora truca a la porta dues hores més tard, quan la infermera ja ha recollit l’esmorzar.

—Bon dia, Assumpció. Com es troba? No ve la família avui?

—Assun, nena, Assun. La família sempre té feina. Tenir fills per a això, ja ho veus, val més que et gastis els calés en coses teves, maca.

—I com es troba?

—Doncs bé, me’n puc anar ja cap a casa? Miri, és que jo tinc molta feina a fora i això d’estar-me aquí en aquest llit i compartint habitació amb aquella dona que només dorm, m’avorreix.

—Senyora Assun, a veure, ja n’hem parlat amb el seu fill i li hem explicat. Pensi que aquesta atròfia anirà a més. Això d’estar-se sola a casa ara mateix no és viable.

—Ara mateix què? Visc sola des de fa més de vint anys i ara no em direu què puc fer. Ja faré bondat i menjaré aquestes misèries com les que em doneu aquí.

—No és només l’alimentació, és la medicació, la higiene, ara mateix no pot caminar i, segons tinc entès, viu en un pis sense ascensor.

—A veure maca, a tu et paguen per curar-me, oi? Doncs brillo, brillo.

“Isabel, aviat sortiré d’aquest cau… “

La doctora comprova les dosis de medicaments i inspecciona els peus deformats de la dona. L’Assun manté la barbeta amunt mentre comprova al mirallet si el rímel se li ha escorregut per la pell. De vegades la ràbia li fa vessar els llagrimalls. La doctora anota alguna cosa, aixeca el cap i posa les mans damunt de la part baixa del llit.

—Bé, tornaré a passar demà. Aquesta tarda li faran una prova més i ja podrem parlar amb el seu fill.

—El meu fill no n’ha de fer res.

—Hauran de parlar entre vostès.

—A mi, nena, dona’m l’alta que jo me’n vaig cap a casa. I no m’atabaleu més.

La doctora no respon, surt de l’habitació, amb les mans a les butxaques de la bata. L’Assun deixa el mirallet damunt la taula. Es posa les ulleres, agafa el telèfon mòbil de tecles grans i escriu un missatge, Isabel, aviat sortiré d’aquest cau i em caldrà una bona xocolatada calenta. La Isabel respon de seguida, ja tens raó, ja, als hospitals no s’hi menja gens bé.

 

 

 

 

 

 

 

 

Relats de

el braç dret

el braç dret

març 09, 2021
venudes

venudes

febrer 22, 2021
abraçades

abraçades

gener 07, 2021

Fés un comentari

Ompliu els camps*

×