26 gen. La truita

Bat els ous fins a aconseguir una barreja espumosa. Remena una vegada més les patates i la ceba que comencen a agafar un to daurat. S’eixuga les mans al davantal i espera. L’Andreu entra a la cuina amb sabatilles i el jersei vell d’estar per casa. Soparem truita?, pregunta ensumant. Ella té els ulls clavats a la paella que enrosseix les patates i li sent l’olor de dia esgotat. Li fa nosa l’obvietat de la pregunta.

“…li sent l’olor de dia esgotat.”

Fa dies que tot li fa nosa. Aquell sorollet que fa ell amb les dents quan menja pa torrat, la manera com plega el tovalló tres vegades fins a deixar-lo reduït a la mida d’un pot de iogurt, el setrill fora de l’armari i les preguntes fàcils sobre evidències. Aquell voler fer-la somriure quan no en té ganes o les respostes seques i fredes quan algú se li acosta en un mal moment.

Fa dies que no comprèn com ha pogut passar vint anys veient cada matí aquella dent torta i grisa, els peus llargs i les cames garrelles i peludes. No té esma d’explicar-li com li va la feina perquè en coneix les respostes, ni de confiar-li neguits que ell no compartirà. No entén com fa vint anys aquell somriure li era atractiu i aquelles preguntes inútils li despertaven una mena de tendresa flonja que l’empenyien a abraçar-lo.

“Fa dies que tot li fa nosa. “

Remena les patates que s’han cremat una mica d’una banda i les posa dins el bol d’ous batuts. Aboca la barreja a la paella i la prem amb la forquilla fins a donar-li forma. Tomba a banda i banda i n’extreu una truita perfectament arrodonida i groga. L’Andreu entra de nou, ja està fet el sopar?, somriu i la dent malaguanyada llueix esplendorosa. L’Andreu agafa el plat encara calent mentre ella s’adona que també li faran nosa les truites.