08 gen. L’espera

Som sis persones esperant visita al metge, assegudes en renglera, enmig d’un passadís blanc. Hem aconseguit una cadira després d’esperar-nos un quart a l’entrada i ara no la volem deixar perdre. Al costat, un home vell s’endormisca amb el cap cot. La resta de pacients i acompanyants estan capficats a la pantalla del mòbil. Ningú no parla.

“…capficats a la pantalla del mòbil. Ningú no parla.”

Em demana el telèfon, mama, m’avorreixo. I li presto. Perquè miri fotografies i es distregui i s’estigui quiet. Hem desaprès a esperar. Deixar que el temps transcorri sense fer res. Observar, mandrejar o bressolar-se. El temps que s’esmuny en un vagó de tren o en un seient d’autobús. El temps de no res, de rumiar, de recordar, de dormisquejar. Un temps càlid que ens aculli sense la pressió d’allò que deixem de fer.

M’enfado amb mi mateixa a mesura que ell remuga, triguen molt. I és cert que ens fan esperar, potser massa, que acabem passant més de mitja tarda, asseguts en una cadira de plàstic, enmig d’un passadís buit on només s’aturen bates blanques davant la màquina de cafè. Però no ens esperen res ni ningú.

” Hem desaprès a esperar. “

Li prenc el telèfon i el deso a la bossa. Juguem a fer pols amb els dits, a contar històries, a parlar de l’escola que demà comença i es fa una muntanya costeruda. I riem i ens fem petons. Aprenem que l’espera regala parèntesis. Sortim de la consulta amb una nova graduació d’ulleres i l’espera compartida a la butxaca.

*Fotografia: Jan Genge