Soc cau de llunes i de cossos. He vist de tot. Pells que es barregen i que es diuen a cau d’orella tot allò que no faran, promeses que no compliran. Records que sobreviuran idealitzats a una nit tempestuosa d’estiu, i s’enyoraran.

He vist gestos forçats, retrobaments provocats, o un voler fer renéixer allò que és mort. La sàvia que no circula, les paraules que no sacsegen, el tacte que no fa vibrar. La fugida de la rutina, de les cassoles brutes i dels plors de criatura, de les feines inacabades i dels retrets que s’acumulen a la pica o al cossi de la roba bruta. Els he vist marxar, sabent que no tornaran i que, en poques hores, perdran aquell bri de no sé què, que els ha semblat assolir.

He vist mentides, un, estic sol i avorrit llegint els documents de la reunió de demà, mentre una ella sortia del bany, roba interior ben escollida i els ulls lleugerament maquillats. He auscultat solituds profundes, insomnis llargs d’ulls esbatanats i ments incombustibles, suades hormonals i paus absolutes. M’han xopat plors i pixades de criatura. He escoltat confidències rere un vidre tacat de pluja i he suportat salts de nens inquiets.

Soc un matalàs vell d’hotel que qualsevol dia canviaran per un de millor. I sense dir res, m’enduré a les escombraries totes les misèries humanes.