llenço arbre amago pessebre

LLENÇO L’ARBRE I AMAGO EL PESSEBRE

S’han acabat. Maleïdes festes. Fart de patir cridòries de nens i de pares atrafegats, amb somriures postissos que amaguen l’esgotament de dies llargs sense escola. No poden més, però fan veure que són feliços, que els omple d’alegria disposar d’unes vacances d’hivern, amb els dies escurçats i les tardes fredes, casolanes, farcides de joguines i de baralles entre germans.

Són dies màgics, sento dir a una mare bleda, que tot just arrossega una cadireta de nadó. Oh, i tant, respon l’amiga que carrega una nena menuda, amb els mocs penjant. Tot per a ells, li explica, malgrat que vaig de bòlit, entre la feina, que estem amb el tancament de l’any i no he pogut agafar vacances, els nanos a casa, la sogra que ha agafat la grip i no se’n pot fer càrrec, el Joan que arriba cada dia més tard i les últimes compres que no sé pas com faré. L’altra assenteix amb el cap, però valdrà la pena, quan vegis les carones dels nanos el matí de reis.

M’allunyo d’elles. No puc sofrir-les. Ni a elles ni a tants d’altres. Les festes de la hipocresia, les haurien d’anomenar. Tots feliços, encara que no ho siguem. Tots alegres, encara que ens faci basarda. Tots endrapant, encara que acabem rodolant.

“Sense escudella ni canelons, sense raïms de la sort, sense tortell, sense marrecs insofribles i mares abnegades que no arriben a tot. “

L’any vinent marxaré. A qualsevol país on faci calor i no hi hagi Nadal. Sí, ho tinc decidit, estalviaré tot l’any i volaré. Una platja sense gent i jo, estirat a la sorra, sense fer res més que comptar les onades que venen i van. Sense escudella ni canelons, sense raïms de la sort, sense tortell, sense marrecs insofribles i mares abnegades que no arriben a tot.  Sí, ho tinc decidit.

Aquest any encara l’he endrapat. Fins i tot vaig posar l’arbre pels nebots, perquè la meva germana em renya cada any, almenys posa l’arbre pels nens. Sempre pels nens. I jo que li responc, maleït arbre que deixa anar agulles verdes per tota la sala. Fes-ho per ells. I vaig claudicar. Ja que hi era, doncs, au, va, fem el pessebre, que a la petita li agrada jugar amb les figuretes i així s’entreté, havent dinat, i no dona la tabarra. Perquè jo ja els ho vaig dir, a mi no m’hi espereu. Però la mare té mal a les cames i no s’aguanta dempeus i la meva germana és com totes aquestes mares atrafegades, així que d’acord, ja faré jo els canelons. I a la cuina hi vaig passar un parell de dies, després de botir-me amb l’escudella, apa posa’t a fer els canelons, perquè la tradició ho mana i els agraden i fes-ho pels nens, sempre la mateixa cantarella.

Per sant Esteve tots asseguts i jo vinga a córrer gratinant safates amunt i avall. I no oblidis separar-ne uns quants, perquè al meu nebot gran no li agrada la beixamel. Que s’aguanti, hagués escopit jo, però la mare, no siguis rancúnies i fes-ne uns quants sense, que el nano almenys gaudeixi de l’àpat, que són festes.

Van deixar la casa feta un nyap. Estava tan fart que em vaig repetir, al capvespre abans de ficar-me al llit, baldat, plego, però tot just el dia trenta em telefonen els de la colla, va, posa tu la casa per Cap d’Any, tu que no tens criatures ni dona que remugui de bon matí perquè el parquet està enganxifós. I a mi que m’agafen desprevingut i que d’acord. El dia u el vaig passar recollint gots, cendra, plats, confeti –a qui se li acut portar confeti?- i tot un seguit de deixalles que tothom bonament s’ofereix a recollir abans de marxar, però que ningú recull en sentir la meva frase, educada i de rigor, no cal, ja ho faré jo, que no és certa, perquè sí que cal, perquè és un pur formalisme, que sou uns porcs.

“El dia u el vaig passar recollint gots, cendra, plats, confeti –a qui se li acut portar confeti?- …”

I encara per reis, la meva germana que em desperta de bon matí, d’aquí a mitja hora passem amb els nens a recollir els regals. I apa lleva’t d’un bot i munta la paradeta de paquets sota l’arbre, embolica el que vas deixar sense paper al vespre, perquè ja estaves cansat de voltar botigues buscant el que cadascú havia apuntat en una llista maleïda i de fer cues per pagar, cues per embolicar, cues per preguntar. I no et quedis a casa, com has de passar sol el dia de reis? Apa, vine a dinar, que farem un bon tiberi, com si no n’haguéssim endrapat prou, com si no es pogués passar un dia festiu, estirat al sofà, veient pel·lícules en blanc i negre.

No, l’any vinent, marxo. Ni dinars ni sopars. Ni regals ni paquets. Que em busquin. Ni tradicions ni família. La meva germana ja ho va intentar, quan vaig deixar anar que de cara a Nadal, anessin pensant on celebraven Sant Esteve. Com que vols marxar? Es va enfadar i tot, els pares ves a saber si hi seran gaires anys més, no siguis babau, que en el fons t’agraden aquestes festes i no pots fer el salt a les tradicions. Quin disgust tindrà la mare si marxes. Vaja, ni t’ho plantegis. Però estic decidit, no penso cedir a xantatges emocionals. No. Que facin el que vulguin. Els canelons els podeu comprar fets, li vaig dir a la meva germana i amb els pares ja ens veurem la resta de l’any. Ho tinc clar. Marxo. Ara mateix, llenço l’arbre i amago el pessebre.

No Comments

Post A Comment