03 jul. Nedar

Vam dinar un dimarts qualsevol de primavera al pati on creixen les tomaqueres. Vam jugar llargues partides de parxís. Vam riure i vam plorar, vam cridar i ens vam ennuegar de tanta incertesa. Vam tenir tot el temps del món elàstic sense saber ben bé què fer-ne i alhora ens en faltava. Vam fer neteja, ordre, resum, debat, fins a avorrir-nos. Vam fer estiu quan encara no l’era.

“Vam fer estiu quan encara no l’era.”

L’estiu em retroba a destemps i no sé com endinsar-m’hi. He nedat amb un braç coix fins a les roques, enyorada com estava de mar. Intueixo que si nedo, una vegada i una altra, tornaran també aquell desig d’aturar-ho tot, de desfer-se i fer balanç, d’agafar embranzida per tornar a començar.

Davant la incertesa d’un temps estrany, nedo. Confio a retrobar l’aigua freda i la sal als llavis, confio que el braç tornarà a ser capaç de nedar.

*Foto: Tyler Raye