29 maig Pintura blava

Vaig comprar un pot de pintura blava. Jo, que sempre vestia de negre o de gris, que defugia els colors com l’atenció de les mirades, vaig escollir aquell blau brillant, de cel de primavera després de la pluja.

Ni tan sols vaig posar diaris a terra o cinta de pintor a les cantonades. Vaig pintar l’armari a cops de brotxa. Les parets van quedar plenes de marques i una taca de pintura en forma de plàtan enganxada a terra. Vaig pintar com si m’hi jugués la vida i l’endemà em feia mal el braç.

“Vaig pintar l’armari a cops de brotxa.”

Va venir la Júlia a dinar. Tenia la nevera buida i vam anar a comprar unes hamburgueses greixoses i farcides de quètxup al bar de la cantonada. Ens les vam menjar, assegudes al sofà, bevent cervesa. Li vaig dir que em semblava que aquell saló no estava ben aprofitat i vam canviar de lloc les prestatgeries d’Ikea, carregades de llibres, mentre una lleixa mal collada es deixava anar, provocant un terrabastall. Després, vam moure el sofà, el gran de tres places, i el vam col·locar sota la finestra, de través.

“Jo volia posar la música ben forta…”

Feia calor i suàvem. Jo volia posar la música ben forta perquè em brollava l’energia, però la Júlia em va frenar per por de fer nosa als veïns. Al vespre encara trèiem pols de sota els mobles canviats de lloc. Amb una cua mal feta i despentinades, teníem les mans aspres.

A quarts de nou la Júlia va dir que havia de marxar. Li vaig dir que podíem menjar alguna cosa abans, malgrat que no tenia res. Ella va fer que no, que s’estimava més sopar a casa seva i jo vaig pensar que em menjaria un parell de iogurts. Quan l’acomiadava amb les galtes vermelles i cara d’esgotada, em va dir, si mai et tornes a separar, avisa algú altre. Vam riure. A la nit, envoltada de blau, em vaig posar a plorar.

*Foto: Karim Manjra