mar més blau relat sandra freijomil

Un mar més blau

Hi havia un mar que era més blau, envernissat d’escuma blanca, d’aigua transparent i fresca, on les barques es gronxaven. Hi havia menorquines de fusta pintades de blanc, amb timó lluent, que duien el nom escrit en tinta negra, la Dolores, la Mediterrània o la Fosca. Tenien nom de dona. Ancorades a recer de vents i temporals, esperaven l’estiu.

Sortíem a mig matí, quan el sol estava més alt, perquè les vacances enganxen els llençols a la pell. Esmorzars sense rellotge, de dolç i de salat, banyador i sabatilles de goma cordades. No ens empastifàvem de crema solar com ara. Ens recollíem els cabells en una cua que acabaria el dia, carregada de salobre.

L’Antonio ens esperava a port, o era el Pepe, o no tenia cap d’aquests dos noms però li esqueien. Una petita llanxa a motor i pares, nens, embalums, neveres i tovalloles ens hi enfilàvem. Aquells minuts d’endreç, d’uns aquí i els altres allà, apujar l’ancora o deslligar la corda de la boia, arrencar motor, xup-xup, tots llestos. Centrar la mirada a l’horitzó, sense gota de llet a l’estómac per evitar un mareig moltes vegades inevitable.

“Ens recollíem els cabells en una cua que acabaria el dia, carregada de salobre.”

El vent de cara. Els cabells arrissats embolicats al nas. Els ulls minsos. Les mans agafades a la fusta. Les paraules que es perdien amb un cop de vent, els crits per fer-se sentir. Cales, roques, racons amagats on ja no s’estava sol però on encara no es topava.

A les roques hi havia un món. No com ara que estan pelades, roca grisa, roca fosca, sola i abandonada. Nedàvem amb les sandàlies posades i les ulleres de bussejar. Buscàvem estrelles de mar vermelles que ens prohibien agafar per no malmetre’n les puntes i, de tant en tant, topàvem amb un pop que s’amagava de pressa i ens abocava a un seguit de puntades de peu i moviments enèrgics per foragitar-lo, com si no tingués més por ell que nosaltres. Assenyalàvem els peixos de colors i els bancals que suraven en massa. Ens enfilàvem a les roques lluitant contra mar.

Esquivàvem eriçons i tomàquets, aquelles bèsties primitives i vermelles que ens havien dit que picaven, malgrat que ningú no ho havia comprovat mai. Arrencàvem musclos de barbes peludes i els guardàvem en galledes. De vegades també atrapàvem cargols de mar i  pegellides, tot i que aquestes eren difícils de desenganxar. Si algú cridava, tots fèiem saltirons per evitar un cranc que travessava les roques i s’amagava de nou a qualsevol forat.

Amb el sol a punta de cel i cremant-nos la pell, obríem les neveres, llaunes de beguda, patates fregides i olives. Em limitava a observar com els altres menjaven sabent que, en cas de caure-hi empesa per aquell rau-rau de migdia, la tornada la faria abocada a mar, el cap gairebé a l’aigua, buidant l’estómac d’una glopada. Contemplava aquell premi que m’excloïa mentre em xuclava els cabells amb regust de sal.

“Arrencàvem musclos de barbes peludes i els guardàvem en galledes.”

L’àncora al fons del mar, la menorquina travada, les bosses carregades, el cap emboirat per les hores de sol i d’un saltiró a la llanxa del Manolo o del Jose i cap a casa. Aigua al bull, musclos al vapor, uns espaguetis assaonats amb oli d’oliva verge, una mica d’all i de pebre, el suc de la musclera, enciam fresc i tomàquet amb gust de tomàquet. Per postres, un gelat de vainilla, de nata o de xocolata, un grapat de cireres o un bon tall de síndria. I aquella letargia que arrossega els adults i els més petits, però que avorreix els nens d’edats mitjanes

A les nits, després de desfer-nos de la sal amb una dutxa d’aigua dolça, de menjar unes torrades amb formatge o fuet, sense gana, per un dinar allargassat fins a mitja tarda, estirada al llit entre llençols de cotó que feien olor de suavitzant, m’adormia de seguida, esgotada pel sol, per l’aigua de mar, per l’estiu, pel dolce far niente.

Aquell meu mar, ja no hi és. O no és tan blau, ni tan ple de vida. Aquell mar a recer en el record, era d’un blau intens, salat, transparent, fred i feréstec, carregat de vida de colors. Ja no tinc sabatilles de goma per caminar per les roques. Ja no nedo d’una cala a l’altra cercant pops que no hi ha. Ens tenen massa por. Jo també la tindria.

*Foto: Bryan Burgos

No Comments

Post A Comment