25 oct. Quan tothom parla d’allò

Ja fa dies que tothom parla d’allò. Es pensen que no me n’adono, perquè estic en un racó jugant a fer construccions i de vegades canto una cançó i ho faig per no sentir-los perquè si no em poso nerviós. L’altre dia a l’escola uns nens van dir, juguem a allò? I allò vol dir que uns criden a una banda i els altres els donen cops amb pals per fer-los callar. La mestra es va espantar la primera vegada que ho va veure, va fer un crit, nens, voleu parar de jugar a això? Però si els pego fluixet, va dir el cap de la colla, però res, que ens van prohibir jugar a allò. I, ara, alguns en tenen més ganes perquè tots volen jugar a allò que està prohibit.

“Ja fa dies que tothom parla d’allò…”

Jo no. Jo vull que allò, o això s’acabi. Per què la mare no m’escolta. Li explico que la mestra ens ha fet repetir uns exercicis només perquè rèiem i que no és just i ella fa que sí amb el cap, mentre els ulls se li fiquen a la pantalla del mòbil. No m’escoltes, li dic, i ella fa que sí, rei, però ara estic llegint això. Què?, li demano, res, no ho entendries, respon. I sé que parla d’allò. Perquè tothom parla d’allò.

“N’estic fart d’això.”

A la meva germana li ho han explicat una mica, perquè ella és gran, diu el pare, i fa més preguntes i és millor que sàpiga què està passant, per si algun company a l’escola li diu alguna bestiesa. Però quan parlen amb ella, a mi em fan fora, vés a recollir les joguines, vés a la dutxa, vés a fer els deures. I sento com xiuxiuegen i la meva germana, que se sent important, s’exclama, ah, oh, i fa que sí, que sí.

Després, hi ha dies que no es poden contenir i posen les notícies. Va rei, comença a llegir el conte. Posen la televisió de fons i se la miren de reüll i vés que no escolten què dic, perquè de vegades he provat de fer una errada voluntària i no, que no se n’han adonat. Només quan hi surten cops o aquelles cares amb sang que ja he vist diverses vegades, canvien de canal.

Ara podria llençar joguines per la finestra, deixar la roba bruta a terra o fugir de casa que ningú no se n’adonaria. Perquè només parlen d’allò. Espero que allò s’acabi aviat, que els pares deixin d’estar segrestats per la tele o pel mòbil, que a l’escola els mestres no tremolin quan algun nen fa preguntes, que la meva germana deixi de saber més que jo. N’estic fart d’això. I d’allò.

*Foto: Hedie Alija