[vc_row][vc_column][vc_column_text] Hi va haver tantes proves com decepcions. Visites al pediatre, al neuròleg, al psicòleg. Especialistes que escrutaven l’Abel, uns per aquí

Primer va caure l’ampolla que flirtejava amb el buit arran de la prestatgeria i es va estimbar a terra. Trossets de vidre se li van clavar als peus descalços fins a escopir peti

(finalista al I Concurs de Relats Curts Hospital Universitari Sagrat Cor) L’Assun es repassa els llavis amb el pintallavis de color cirera que li ha dut la Isabel. Agafa el miral

De vegades no els escolta. No és malícia ni menyspreu. És la vida que l’aclapara. De vegades els observa de biaix, des del sofà ajagut, amb les cames recolzades damunt la tau

Els balanços es fan a final d’any o en acabar el curs. Ara, però, que arribem al primer aniversari d’aquest any distòpic he fet llistes, les d’una banda i les de l’altra

Venudes a una substància química que es passeja amunt i avall sense permís. Ara aquesta i ara aquella, de noms impossibles, progesterona, estrògens, oxitocina, testosterona, co

Va pensar que li agradaria aquell gelat de dues boles de xocolata belga, tan cremós. L’hi va dur a la sortida de l’escola, eixugant amb un tovalló de paper el gotim de gelat

Bat els ous fins a aconseguir una barreja espumosa. Remena una vegada més les patates i la ceba que comencen a agafar un to daurat. S’eixuga les mans al davantal i espera. L’A

Abraçades de vegades incòmodes, quan traspassen l’espai i et toquen, t’oloren, t’embafen. Són consol càlid quan la vida es torna fosca i companyia quan la solitud decidei

Sandra Freijomil

Autora de diversos relats guardonats, també ha escrit La forma de les paraules i Les mares no abandonen.

Últims relats